Els progres i Trump

Columna apareguda a La Directa

La progressia brama amb la victòria de Trump, i el tuf a superioritat moral es fa ja insuportable. En tinc prou amb destacar la irada reacció de l’editor de The New Yorker, David Remnick, símbol d’una interpretació dels resultats que impregna aquest espècimen desclassat en extinció anomenat classe mitjana: l’escriptor i biògraf de Barack Obama ha qualificat de «tragèdia americana» el resultat electoral (ho comparteixo), però ha acusat l’electorat demòcrata de «subestimar grollerament la realitat» per no haver entès que «la nació s’ha recuperat considerablement després de la Gran Recessió». En definitiva, que els votants són uns imbècils.

A casa nostra anàlisis similars inunden les xarxes i els mitjans d’eurocentrisme classista que culpa els «ignorants americans pobres» de no saber votar bé, en una repetició -ja com a farsa- de la tragèdia de les valoracions cunyadistes després del referèndum pel Brèxit. L’autoanomenada socialdemocràcia europea, malgrat el seu particular naufragi, segueix jutjant l’extrema dreta amb superioritat moral i incredulitat, com si la seva submissió a la globalització capitalista no hagués estat la clau que ha obert la gàbia d’on han escapat Le Pen, Vona, Mikhaloliakos, Wilders, Salvini, Christian Strache i tota la resta de líders en alça del feixisme populista europeu.

Per afrontar l’auge de la xenofòbia i el populisme de dretes no té cap utilitat recórrer a condemnes morals

M’animo a escriure també la meva pila de reflexions a rajaploma. Vist i llegit l’enèsim naufragi d’enquestes i politòlegs, aquesta bona gent que no té cap més culpa que haver pensat que havien estudiat una ciència i no un residu de la parcialització interessada de les ciències socials, i que va creure que es podien entendre les societats capitalistes amb quatre enquestes i dues assignatures d’estadística ignorant la Història, l’Economia o la Filosofia, jo també m’animo a llistar algunes claus. Ara que tothom diu que en té, d’això.

1. Com diu Chantal Mouffe -amb qui en molts altres aspectes no coincideixo en absolut- per afrontar l’auge de la xenofòbia i el populisme de dretes no té cap utilitat recórrer a condemnes morals. Això no vol dir que no sigui immoral votar un ric explotador, bufó masclista i xenòfob com Trump. El que significa és que és molt més útil entendre perquè bona part de la classe treballadora nord-americana s’ha expressat així electoralment, i perquè milions de persones a Europa també ho estan fent, que no pensar que tothom s’està tornant boig. Qui defensi que són senzillament idiotes els que han votat Trump haurà d’explicar perquè ho haguessin estat menys votant una candidata neoliberal, amiga de la plutocràcia beneficiada del rescat bancari més gran de la història, agermanada amb falcons imperialistes com Paul Wolfowitz, esposa d’un paio que ja el 1995 va començar a reduir les ajudes públiques més d’un 60% i successora de l’esperança negra d’agenda neoconservadora. Diu Jonathan Cook que són els liberals nord-americans els que van originar el monstre Trump. I no li falta raó.

2. Donald Trump -fastigós i hipòcrita, sí- ha assenyalat les elits i les nefastes conseqüències de la globalització pels salaris i el benestar social amb un llenguatge proper, i malgrat que ha promès incoherències que impliquen més despesa pública alhora que un fort aprimament de l’estat, encara que no compleixi amb el seu compromís, ha aconseguit el suport de part d'una classe treballadora industrial que el relat postmodern donava per extingida. La trairà? Segur. L’ha enganyat? També. Només cal veure que finalment ahir a Wall Street constructores, banca, farmacèutiques i sanitat privada van tancar amb pujades que en alguns casos arribaven al 10%.  Però la lliçó no és aquesta. Això és una evidència.

Si l’estat espanyol, juntament amb Portugal, és l’única excepció de l’embranzida electoral de l’extrema dreta és per dispositius populistes d’esquerres com el 15M i la seva derivada electoral en Podemos

3. Quan en el marc d’una crisi global capitalista -els índexs de desigualtat se situen ja als nivells dels anys trenta- l’esquerra deixa de representar el poble, o si es vol,deixa de voler-lo construir en clau populista, la irracionalitat del populisme de dretes, que com a apel·lació gairebé freudiana als instints no perd temps en filigranes il·lustrades, ocupa el seu lloc. Ho dic d’una altra manera: La rendició al "There Is No Alternative" de Syriza és l’avantsala de l’avenç d’Alba Daurada a Grècia, la reforma laboral disciplinària "socialista" francesa és el prefaci de la victòria de Le Pen a França i la traïció laborista des de Blair va obrir les portes del Brèxit. Si l’Estat espanyol, juntament amb Portugal, és l’única excepció de l’embranzida electoral de l’extrema dreta a tot el continent, no és tant perquè el PP capitalitzi aquest vot com pretenen simplificar alguns, sinó perquè dispositius populistes d’esquerres com el 15M i la seva derivada electoral en Podemos o centenars d’assemblees de la PAH arreu de l’Estat ho han evitat. Aquest sentit comú solidari i progressista, però, és contingent, com bé saben Errejón i Iglesias. Pot truncar-se si l’esquerra a l’Estat i a Catalunya no entén que la via socialdemòcrata és la nova utopia enmig d’un capitalisme que destina tota l’extracció de valor al capital parasitari financer i no deixa marge per a la redistribució, i enmig d’una UE que és un marc de relacions institucionals que impossibilita cap programa progressista, com defensen amb raó Costas Lapavitsas o Josep Manel Busqueta. Deia contingent, sí: no podem oblidar que ja el 2012 el 44% dels espanyols afirmaven que "el nombre d’immigrants a Espanya és excessiu", segons dades de l’Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia i segur que als darrers quatre anys això no ha fet més que empitjorar. Si fem les coses malament, estarem com la resta del continent.

4. Quan l’esquerra dóna suport al Bremain o a Clinton -i no s’oposa als dos candidats- i identifica així els seus interessos tàctics amb els del gran capital, desapareix del mapa. Quan l’esquerra renuncia a qüestionar els fonaments del capitalisme i pretén una mera gestió d’un engranatge que no admet pedaços, s’extingeix. Quan l’esquerra mira per sobre l’espatlla els projectes emancipadors d’altres contrades, es fon com la mantega en una arepa veneçolana. Quan l’esquerra obvia els mecanismes populistes -en això sí que hem d’agrair a Errejón la seva feina- i creu que és millor repetir mil vegades "sóc d’esquerres" a fundar un poble amb les elits com a exterior constitutiu, s’aïlla. Quan l’esquerra és víctima d’una concepció antimaterialista -en aixòtenim molt a retreure a Errejón-, que entén que és el discurs el que construeix la realitat i s’empassa l’autonomització de la política com a espai de disputa i transformació al marge de qualsevol dinàmica interna inevitable del capitalisme, la PAH l’avança per l’esquerra.

i 5. Ara no hi ha temps pel lament. No és fàcil, però podem buscar elements positius a la hipòtesi Zizek, que també en tenia alguna, crec. Deia que ni Clinton ni Trump, que els dos són el pitjor, i moltes coses més. I és cert que podria donar-se una reorganització geostratègica que difícilment serà pitjor que l’actual pels pobles del món. Encara és aviat per saber-ho. Això sí, la sentència maoista de "Hi ha un caos absolut sota el cel, la situació és excel·lent" és d’un optimisme que malauradament fa anys que no practico. Al capdavall, acostumen a ser les dones i els migrants els que s’emporten la pitjor part en aquests moments de caos "preciós" que tant valoren els acadèmics, homes, blancs europeus i "revolucionaris" com l’eslovè.