La (des)memòria de moltes

Sí, és Franco visitant Grau S.A. despŕes de les riuades de 1962.

Avui he fet una cosa que feia molts anys que em rondava pel cap, però que mai havia trobat el temps o les ganes per fer. Tornava del barri de Torre-Romeu, on hem fet el vermut aprofitant que és festa a Sabadell. Ja era enfilant-me per la carretera, allunyant-me del riu, quan he decidit fer mitja volta i provar de posar-hi remei. Un bon dia, plovent tant. Ningú passejava pel Ripoll. Ningú em veuria saltar.

No m'ha estat massa difícil entrar a una propietat privada de més de 16.000 metres quadrats. Saltar un muret de 3 metres i au. Abans d'arribar no sabia en quin estat de conservació estaria tot allò. De fet, sincerament, intuïa que haurien abaixat la persiana fa temps, però ni ho sabia del cert. D'entrada, només volia tornar a veure el lloc on fa 19 anys vaig estar a punt de palmar. Literalment. Disculpin l'apunt personal. Un cop dins, però, he pogut fotografiar moltes més coses, recordar-ne moltes més i, en certa manera, escriure això gairebé dues dècades després, que agafa la forma -si es vol- de plat fred venjatiu ple de retrets retroactius de classe. Però d'entrada només volia aquesta fotografia, amb la idea de penjar-la a l'habitació, per recordar sempre que res més que l'atzar va evitar que el 1996 fotés al camp a l'altre barri:

IMG_20160509_145606_HDR

Aquesta uralita marró de dalt de la fotografia la volia de record. La va canviar el paleta després que jo travessés la original -blava- que hi havia abans i caigués des de més de 10 metres, despistat, mentre estava escombrant la teulada. A baix, només hi havia 3 carros de roba en tota la nau, perquè era agost i l'empresa parava màquines gairebé del tot, i vaig anar a petar a sobre un d'ells (que per sort era ple de roba, que per sort no tenia les parets lligades amb els ferros que les aguantaven i que m'haguessin partits en tres, que per sort estava orientat exactament en la direcció en la que vaig caure després de trinxar-me el braç picant amb una de les bigues del sostre, que per sort...) Si hagués volgut tirar-me expressament des de dalt i caure en aquella posició i acabar només amb una hòstia al braç i no dinyar-la, l'hagués errat el 99% de les vegades. Suposo que s'entén que m'esgarrifi tornar-hi. Vaig somiar-ho moltes vegades. Guardar això és la millor manera de ser agraït amb la vida, la veritat, i recordar-ho quan -com tothom- m'angoixo per tonteries. Hi som de miracle. Temps de descompte i regal.

Anant a temes més importants, però, aquesta només és una de les moltes naus d'un complex industrial, GRAU SA, que ara fa anys que està tancat però que havia estat una de les indústries tèxtils més importants de la ciutat. Hi vaig treballar de manobre cada dia tots els mesos d'estiu des dels 15 anys fins els 20, com tanta altra gent, i he al·lucinat amb -i fotografiat- el seu lamentable estat de conservació; el laboratori ple encara de substàncies tòxiques, la xemeneia -la més alta de tot Sabadell segons he llegit tot just arribar a casa, emocionat pel que he vist- enmig d'unes instal·lacions destruïdes, i plenes de documentació històrica, alguna confidencial, que hauria de ser en un museu i no escampada pel terra dels carrers de dins la fàbrica. Alguns d'aquests papers són testimoni, com veureu, del ferri control de classe que exercia aquesta família sobre els seus treballadors i treballadores. Un cop dins primer n'he fotografiat la façana:

IMG_20160509_150230_HDR

A l'esquerra, baixant per aquesta rampa que abans havia caminat més de mil vegades (ara bloquejada) recordo hi havia l'aparcament dels cotxes de la direcció (aquell Audi, amb un CAT ben gran a la matrícula...) i les oficines, des de les quals es controlava perfectament el carrer principal de la fàbrica. Recercant un cop a casa he trobat fotografies de com era aquest lloc als primers anys del franquisme, després que la derrota a la guerra civil revertís la seva col·lectivització via decret. Els Grau, com tota la burgesia industrial sabadellenca, va somriure l'arribada de la dictadura amb entusiasme. Aquí es veu, ara i abans, i la darrera amb el mateix Franco visitant-ne les instal·lacions, al mateix lloc exactament:

IMG_20160509_145356_HDR

parcdecamions

francovisita

Just davant de l'aquest aparcament s'aixecava imponent i vigilant l'edifici de les oficines, des d'on el senyor Grau i la direcció vigilaven tota la fàbrica. Recordo perfectament el respecte que feia passar-hi per davant tot el dia. Avui, bonica ironia, he pogut entrar al "despatx de l'amo". Sembla com si ni tan sol haguessin tingut temps de recollir al plegar. I enmig de la paperassa que he trobat a terra i havia més d'una joia.

IMG_20160509_145422_HDR

IMG_20160509_150618_HDR

IMG_20160509_150714_HDR

Per cert, no hi ha hagut manera d'obrir la caixa forta. Al terra, davant l'edifici, he trobat la primera perla. Una prova que, ja al 1985 -quan jo tenia 3 anys i encara que en faltaven 12 perquè la trepitgés- els amos utilitzaven estudis psicològics dels seus candidats a treballar a la fàbrica, per llocs amb tan poca formació requerida com "aprenents de fàbrica". Estudis que, com es veu a la foto, l'empresa de psicologia advertia que només podien veure la gerència o el cap de personal, i en cap cas els propis examinats. Nois de 17 anys, alguns de Torre-Romeu, que eren estudiats minuciosament per assegurar que complien els perfils de docilitat i mal·leabilitat requerits per esprémer a plaer el plustreball. Avui mateix tenen 48 anys i ja he aconseguit posar-me en contacte amb un d'ells, per cert.

Informes

IMG_20160509_175346_HDR

IMG_20160509_175308_HDR

Per si algú pensava que això dels perfils laborals psicològics detallats era una cosa recent. Esparvera, eh? "Es cooperador, tolerant i disposat a confiar en la normativa que s'estableixi". Tinc 2 informes més. Nanos de 17 anys. Per ser "aprenents de fàbrica" i podrir-se allà tota la vida fent 10 hores diàries com la majoria que vaig conèixer anys després. Segueixo la visita, i les vistes des del despatx de direcció no tenen pèrdua.

IMG_20160509_150910_HDR

Aquest carrer que separava les moltes naus de la fàbrica, s'aixecava sobre l'eix central del clavegueram, que cada agost havíem de netejar aprofitant l'aturada de la fàbrica i del qual sortíem totalment col·locats d'inhalar la merda de substàncies tòxiques que hi havia. Només hi cabies estirat.

IMG_20160509_152324_HDR

Un podria pensar que l'amo d'una gran empresa nascuda el 1868 tenia prou diners com per no haver de trepitjar-la. Res més lluny de la realitat. Segurament fruit del record familiar viu de les col·lectivitzacions, era el típic avi burgès que destilava odi de classe, prou trastornat com per passejar per les naus aleatòriament per veure si trobava algú aturat descansant cada dia. El típic consell viu encara -i sempre- a totes les obres -si no estàs fent res dos minuts agafa l'escombra i fes-ho veure- prenia més sentit que mai allà dins.

Ep! Una acció de 1000 pessetes a favor de "Vivendes de Sabadell" al terra de 1963, al mig del carrer! El total de les 1500 accions feien les 1.500.000 pessetes del total del capital:

IMG_20160509_151316_HDR

Fixeu-vos en l'estat de conservació d'aquest gran espai al costat del riu. Mireu a les següents fotografies com està el laboratori, ple de substàncies perilloses (Ajuntament!). L'esplendor industrial i de classe de qui va rebre Alfons XIII a principis de segle -primera fotografia, que he trobat avui també- esdevingut capital mort. És a dir, no capital.

AlfonsXIII1904

IMG_20160509_152428_HDR

IMG_20160509_152546_HDR

IMG_20160509_152708_HDR

La primera de les següents fotografies és de finals de la primera dècada dels 2000, abans de tancar. La resta, les que he fet avui.

grau1_617x296

IMG_20160509_145935_HDR

IMG_20160509_145702_HDR

IMG_20160509_145959_HDR

IMG_20160509_150404_HDR

IMG_20160509_152925_HDR

No tinc cap dubte que cal fer alguna cosa amb la memòria industrial de la nostra ciutat, la conservació de la qual no aguanta la més mínima comparació amb cap ciutat destacada del nostre país, especialment amb la veïna i germana Terrassa. Fora bo que aquesta memòria, però, comptés amb la veu d'aquelles persones que, amb les seves mans i amb la tediosa repetició productiva pròpia de la mecanització, van protagonitzar-la. Al marge de les hagiografies burgeses de sempre. Jo avui ja tinc un parell de telèfons d'aquests nois, per si algú s'hi posa. Aquestes treballadores de les fotografies de sota (1940) segur que eren incapaces d'imaginar l'estampa actual de la fàbrica.

Descansin.

SeccióAcabats1940

prensas