Cooperes i sobres

Columna apareguda a La Directa

Em sorprenc acabant aquests dies de descans divagant per internet i anant a petar a un vídeo viral que comparteix en Vicent Partal a les xarxes. Descobreixo que té gairebé dos milions de visites i que és de Yuval Noah –professor d'Història a la Universitat de Jerusalem i conegut per ser l'autor de Sàpiens: Una breu història de la humanitat i, quan l'acabo de veure, m'horroritza pensar que aquest paio ha arribat a ser un best-seller. Contestant la piulada d'en Partal, l'Eduard Voltas el recomana i el qualifica de disruptiu. En això, mira, estem d'acord. Tinc una disrupció intestinal de por després d'escoltar-lo.

Fa temps que, entre els acadèmics del sistema, és cool ser apologeta de la cooperació. D'un tipus de cooperació, clar. Sala i Martín la defensa a l'aula en contraposició a l'ensenyament memorístic. Avui mateix, era a RAC1 fent-ho. Per altres, és una de les dinàmiques més definitòries de la Quarta Revolució Industrialque suposadament estem vivint, la que ens portarà a la ciberfàbrica o a l'internet de les coses. Per teòrics de la ciutat creativa com Richard Florida, la cooperació fins i tot seria la condició de possibilitat per a l'aparició d'una nova classe, la classe creativa global, que, amb noves idees, seria el motor de nous negocis i del creixement econòmic. La llista és llarga. En aquest vídeo que ens ocupa –resumint Noah–, l'israelià defensa que allò que ha permès a la humanitat controlar el món (sic) per sobre d'altres espècies ha estat la seva capacitat de cooperar de forma flexible i a gran escala.

L'aiguabarreig ahistòric de conceptes que manega el paio és tan gran que només vull i puc aturar-me en una idea que defensa al final de la conferència, que també és present a Sàpiens i que es podria resumir de la següent manera: en el futur, creixerà una nova classe, la classe de gent inútil, que sobrarà al món i que ens obligarà –i obliga ja– a pensar què fer amb ella. A l'article “La gent seguirà sent útil al segle XXI?, trobareu aquesta barbaritat ben desenvolupada. És a dir, la incomprensió de (o la complicitat amb) les lleis internes del sistema de producció capitalista el porten a glorificar la cooperació per una banda i a expulsar una massa immensa de població –la majoria social, de fet– a la condició de merda inservible. Les dues coses a la vegada, tu. Totalment disruptiu, sí. Cooperar és cool sempre que no sobris, en definitiva.

Només vull i puc aturar-me en una idea que es podria resumir de la següent manera: en el futur, creixerà una nova classe, la classe de gent inútil, que sobrarà al món

Tota la trepa intel·lectual del sistema, encantats d'aparèixer en formats reveladors com aquestes conferències TED que tenen milers de clics a internet, davant d'auditoris delerosos de noves idees amb micròfons estil Madonna, semblen sempre haver descobert la sopa d'all. En efecte, en el capitalisme, fruit de la imparable divisió del treball i la incorporació massiva de tots els avenços cientificotècnics, tota producció –material o immaterial– és una creació altament col·lectiva. El que mai diran aquests apologetes és que la contradicció principal que enfronta aquesta creació és quel’apropiació dels beneficis que genera, així com el seu comandament, és de caràcter privat. I que és això el que explica aquesta sobrepoblació, com explicaré a continuació breument.

Les persones no sobren, en general, en qualsevol tipus de societat. Com afirma el marxista Anwar Shaikh, en el capitalisme, sobra gent, que no és el mateix. No és molt difícil entendre que el grau d'atur depèn del grau de mecanització del treball i que, per poder competir en el mercat, els capitalistes incorporen cada cop més maquinària i computadores –que no són més que el producte històric de coneixements acumulats per la humanitat i, per tant, un producte altament cooperatiu, certament, però apropiat per la classe propietària– i això expulsa milions de persones del mercat de treball i, per tant, de l'únic mecanisme que permet reproduir-se socialment en el capitalisme. Les crisis, paradoxalment, són crisis per excés de tot. De mercaderies, de capacitat instal·lada i de... població. Gent innecessària. Inútils. Però són les relacions socials capitalistes les que converteixen allò que potencialment podria esdevenir una palanca per la conquesta planetària del temps lliure i el gaudi col·lectiu –els avenços tecnològics que permeten un augment de la productivitat del treball impensable en el passat– en una llosa que transforma les persones en éssers inútils. Innecessaris per a la reproducció ampliada del capital i el manteniment de l’u per cent que no veu cap contradicció a enviar a l'abocador més de mitja humanitat mentre inverteix milions d'euros per conquerir la immortalitat a través de gegants empresarials com Calico, la filial biotecnològica de Google. Pensadors com Noah, com que naturalitzen el sistema econòmic de tal manera que els és directament impensable que pugui existir una alternativa al mercat capitalista com a metabolisme social general, troben les respostes més absurdes a fenòmens socials inexorables en aquest marc de relacions capitalistes com l'atur.

Sobra gent. No hi ha una mica d'això en el debat sobre els refugiats que s'amunteguen a Idomeni i la reacció de l'Europa creixentment xenòfoba? No hi cabem totes. Però, com explica Shaikh, si imaginem un mapa del món en el qual la densitat de la població es mesurés no per la quantitat de població, sinó per la intensitat en l'ús de recursos, veuríem que l'excés de població està al centre geogràfic del capitalisme. Que sobrem europeus i nord-americans, vaja. Bé, sí, estic d'acord amb vosaltres: ni una cosa ni l'altra. No sobra ningú més que les relacions de producció capitalistes. Aquí volia anar a parar: crec fermament que la reaparició del feixisme a escala europea depèn de la capacitat de l’esquerra de saber explicar, per exemple, per què sobra gent al capitalisme. No es pot combatre la xenofòbia només des dels discursos progressistes. A una família on tots els membres fa quatre anys que estan a l'atur, no se la convenç de la idoneïtat d'acollir refugiats polítics –i encara menys econòmics– en termes discursius humanitaris.

2929

Saber explicar perquè sobra gent ha implicat hores d’anàlisi, de ciència social crítica, però no ha de ser una barrera perquè se’ns entengui. Podem dir: si sobren milions de persones perquè a) no són necessàries per la reproducció d’una minoria i b) no disposen de la riquesa abundant que generen les societats perquè se l’apropia aquesta minoria, llavors, no sobren milions de persones,sobren els rics. No és tan difícil. En el terreny ideològic i de la propaganda política, l’odi del penúltim contra l’últim que és el feixisme s’atura redirigint aquest odi contra el primer de l'escala social.

Per què triomfa el feixisme? Ocupa el buit que deixa l'esquerra. L’esquerra ha deixat de preocupar-se per ser anticapitalista i pretén, al mateix temps, ser eficaçment antixenòfoba. L’esquerra ha deixat de preocupar-se per la teoria crítica i per la formació i s’ha abandonat a l’estètica dels focs d’artifici de la discursivitat populista i pretén no ser envestida per un populisme –el de dretes– que, en estètica, sempre ha sortit i sortirà victoriós, o per l’efectisme de tots els bufons com Yuval Noah. L’esquerra ha deixat de preocupar-se per la pràctica de classe intercultural i pretén… bé, en això, aquí, a l’esquerra encara li queda la PAH i principalment per això, a l’Estat espanyol (com una rara excepció al continent), la crisi no ha petat per la (extrema) dreta. Encara.

No siguem hipòcrites: si no volem superar el capitalisme, haurem d’assumir que, al món, hi sobren persones. Les crisis són el zenit de la contradicció entre les dificultats del capital per valoritzar-se pel fet d'haver apartat l'única font real de nou valor –el treball humà– i l'acumulació creixent de mercaderies que ni es venen ni s'utilitzen. Mercaderies com la força de treball, també. Com les persones. Si l'Europa de Maastricht rep més gent, en continuarà sobrant, com ja hi sobra bona part de la ciutadania que hi viu avui. Deixem per la progressia procapitalista amb mala consciència la incoherència de renegar de les conseqüències dels problemes sense voler atacar mai les seves causes. Al final, doncs, només un anticapitalista conseqüent té dret a reclamar-se acollidor.