Nota al peu. Pels nostres, en clau local. I seguim.

  • Ja he comunicat tant a Coordinació de les PAH com a la PAHC de Sabadell que després de 4 anys deixo de fer portaveu tant del col·lectiu a nivell local com de la campanya d’Obra Social. No tinc cap intenció de deixar de militar i treballar al col·lectiu -tot el contrari- però sí de deixar d’assumir-ne la representació. Em permeto fer aquestes 4 línies no perquè aquesta decisió tingui cap importància per ningú sinó per aclarir 4 coses, 3 motius, 2 obvietats i res massa nou ni original.
  • La PAHC de Sabadell és la millor i més gran aposta política a la nostra ciutat en dues dècades. És un espai sobirà i apartidista (però profundament anticapitalista, per tant mai apolític) que s’ha col·locat a la ciutat amb una posició d’influència, hegemonia i representativitat que no té cap formació política o social ni de lluny. Que al darrer ple CiU i PP votessin a favor de la moció de suport a la ILP sobre Emergència Habitacional i Pobresa Energètica per no contradir la PAHC Sabadell malgrat votar-hi contràriament al Parlament o que haguem ocupat 4 blocs per centenars de persones arrossegant fins i tot el PSC a legitimar les nostres accions són només dues de les infinites mostres d’aquest fet que podria donar als que no conegueu la nostra ciutat. El suport al carrer és inapel·lable i els que hem tingut la sort de poder posar-hi milers d’hores i també la cara (i com deia l'amic Ivan Miró, el cos) el notem cada dia quan sortim al carrer. Sempre diem que els que més hem après hem estat els militants “de sempre”, perquè hem après a sortir del gueto esquerranista confortable, una sana pràctica que el Moviment Popular de Sabadell ja fa anys que predica i practica i que explicarà el perquè de les properes victòries polítiques a la nostra ciutat.
  • No vull donar cap importància a una decisió personal menor, més quan a Sabadell sobren les persones per assumir aquesta tasca, però sí que vull deixar-la palesa també públicament per no haver de seguir assumint les limitacions d’opinió política que comporta aquest càrrec, especialment des de la restrictiva decisió –q m’agradarà comentar críticament en successius articles ara que ja puc fer-ho en total lllibertat- que les PAH a nivell estatal van prendre d’impedir que una persona pugui exercir de portaveu de qualsevol nucli sent membre d’alguna organització política. És una restricció irracional, absurda i injusta i que a més no ha estat mai avalada per la nostra assemblea, que ha entès sempre que el què havia i ha de ser incompatible és fer de portaveu de la PAH i també fer-ho d’alguna organització política, però no la mera pertinença a la mateixa. Fa molt temps que he de declinar participar d'alguns espais dels que també em sento part i penso que cal potenciar.
  • Sóc militant del Moviment Popular de Sabadell, de l’Esquerra Independentista, i també al darrers temps he estat militant de base i poc actiu de les CUP (pago quota i poc més, no dono per més...) malgrat no haver-ne fet bandera per les limitacions que he exposat. I n'estic orgullós. Ni jo ni ningú del MPS, espai que va impulsar la creació de la PAHC de Sabadell fa més de 4 anys, hem instrumentalitzat políticament la nostra feina a la PAHC per beneficiar cap d’aquestes organitzacions. Ara, però, tinc ganes de parlar amb més llibertat, especialment  en el context actual d’implosió municipalista, perquè a la nostra ciutat molt abans que això estigués tant de moda el mateix MPS ja va impulsar un procés de confluència anticapitalista de caràcter muncipalista fa uns 6 anys.
  • No té a veure en anar a cap llista -no hi vaig- sinó en poder parlar d'allò que estic fent també en altres àmbits sense limitacions i sense que se'm llancin a la jugular. A més, el relleu sempre és positiu i els personalismes -a qui se li escapa, ara?- són un dels nostres pitjors adversaris. Segueixo veient amb preocupació la deriva institucionalista que estan agafant bona part dels nostres moviments. La millor escola de municipalisme i suport mutú que conec es diu PAHC Sabadell, on hem demostrat què significa la sobirania residencial real en contrast amb els pedaços reformistes de l'esquerra tova de sempre que és incapaç de qüestionar el mercat com a metabolisme social que ho regula tot i es limita a gestionar bé les engrunes que ens deixa la criminal valorització del capital. Aquestes són les nostres institucions del comú, els nostres sindicats de classe i els nostres espais de vida.

Seguim, com sempre. Una abraçada,

Pau.