Plusquamperfets, o per què anar-hi si la CUP així ho vol

Això no havia de ser això. Aquest text fa dies que es va fent i desfent al meu cap, com a tants d'altres, i fins ahir, contenia una conclusió ben diferent. Vagi per davant que sé que alguns es sorprendran que em prengui la llibertat de fer consideracions sobre un projecte -i la seva possible concurrència el proper #25N a les eleccions- del qual no formo part orgànicament. No m'importa. Som molts els que no entenem la CUP -només- com un organització clàssica de vot, militant i vot per militant. L'institucional és un front de lluita més, un dels quals potser en aquesta fase històrica pot prendre especial rellevància, però un més al cap i a la fi. I no només és inqüestionable que no tots podem ser a tot arreu, sinó que seria un error que fos així. Així, aquestes reflexions no van adreçades a aquells que consideren que en l'actual conjuntura és vàlida l'anàlisi que considera la CUP com "el partit" i col·loca a la resta d'organitzacions populars, revolucionàries i/o independentistes l'etiqueta de "masses". Malgrat que ens agradaria convèncer-los, intueixo que aquest ja són malauradament irrecuperables.

Deia que, salvats els dubtes de la conveniència del debat públic en alguns aspectes d'aquest procés de decisió innegablement marcat per les presses, aquest text havia d'estar plegat de consideracions crítiques que impugnaven la necessitat de presentar-se(nos) a les eleccions del #25N. Com he defensat en les benintencionades -i exemplars exceptuant alguna actitud que ara no és moment de destacar- assemblees obertes de la CUP, havia de reflectir els dubtes sobre la possibilitat de construir una candidatura amb tan poc marge de temps que resolgués l'encaix de moviments, organitzacions i persones alienes a l'organització, no només en una llista, sinó en el procés d'adhesió popular i col·lectiva a la concorreǹcia electoral, que és el més important. Aquesta humil aportació en clau d'article havia de constatar també que hi estava havent una manca d'arguments objectivables, defensats exhaustivament i negre sobre blanc -cosa que sempre facilita que siguin rebatuts també exhaustivament- sobre el suposat "moment històric" que transitava el país en clau nacional. Havia de defensar que ens estàvem abocant amb presses i en processos interns que han generat com era d'esperar força sang per l'existència de dues conegudes "ànimes" dins del projecte de les CUP (o una ànima i un llast, si se'm permet puntualitzar) més conduïts per l'escalfor d'una mobilització històrica que per l'anàlisi tàctica i estratègica reposada i consensuada, que pels més profans podria sintetitzar-se en les tres preguntes clau "Què hi anem a fer?", "Com ho anem a fer?" i "Què farem a partir del dia 26 per contrarestar els errors per les presses?". Crec que són preguntes que mereixem fer i fer-nos totes, especialment quan se'ns ha plantejat, interna o obertament, la possibilitat d'anar les llistes. Cosa, emperò, que tampoc és que tingui massa importància.

Havia de contenir també, pensava, reflexions exclusivament en clau de tàctica electoral: Presentades les eleccions -amb tota la maquinària mediàtica i governamental en aquesta direcció- com un plebiscit en el qual l'eix social (retallades, austeritat, rescat, deute, crisi econòmica capitalista en definitiva) quedava completament esclafat pel binomi Catalunya/Espanya en l'eix nacional  (en una jugada mestra d'una dreta que a l'hora de la veritat, i si obté els resultats que persegueix, aparcarà com sempre les seves aspiracions en pro d'un pacte amb l'estat com ha fet SEMPRE) em semblava impossible fer forat amb tan poc temps i contrarestar aquesta dinàmica. Especialment quan la dinàmica del "vot útil independentista" s'està estenent entre els que compren la idea que aquesta "nova" etapa liderada per la dreta catalana portarà a alguna banda. Havia d'amarar-se de pessimisme electoral, vaja.

Per no dir que, conjuntures al marge, existeix la necessitat d'estendre encara a força sectors anticapitalistes la idoneïtat de la lluita institucional (fins i tot al front municipalista, que a Sabadell per exemple ens ha dut a anys de debats llargs però més que fructífers i a ser el pal de paller d'una eventual candidatura anticapitalista i alternativa a la ciutat). Això no és fàcil de fer quan gent aliena al projecte sent declaracions com les del senyor Ximenis de la CUP d'Arenys de Munt i pregunta "ah, aquest és vostre projecte de ruptura, de nou model, d'enfrontament de classe i amb el capitalisme?". Bé, el text havia de contenir aquestes i moltes altres reflexions, desenvolupades amb calma i amb poca voluntat de síntesi, car crec que darrerament ens en sobra.

Però ara veig que potser m'equivocava en la conclusió. Quan diem que la crítica i l'autocrítica constant ha de ser la principal característica del nostre moviment, ens ho hem d'aplicar -sobretot- a nosaltres. Moltes raons per presentar-se defensades, per exemple, per companys d'Endavant-Sabadell i comarca em semblaven més que pertinents però no suficients. Potser ja ho eren. Però ahir, per molt prosaic i poc seriós que pugui semblar a alguns (un que sempre es vanagloria de ser molt crític, com si d'un científic social es tractés, i al final el motor segueix sent una cosa tan estomacal com l'odi a la injustícia, ara veure-ho perquè ho dic) vaig començar a pensar en el Vicente, la Conchi i la seva família. Vaig seguir pensant en la resta de famílies de la PAH i, per extensió, en tota la gent que coneixem i estimem que ho està passant fatal, que passa penúries, por i fins i tot gana i, fins i tot, en nosaltres mateixos. Vaig seguir pensant en els que no coneixem i també pateixen la crisi capitalista arreu del país. Que en poc temps, això sí que serà una puta majoria silenciosa, que està deixant però de ser-ho en la mesura que s'adona que la situació té responsables i que el capitalisme és irreformable. I hi vaig pensar en termes de la nostra praxis revolucionària del dia a dia amb ells. I vaig concloure que estem fent el què hem de fer, que la lluita és l'únic camí, però que no ens podem tancar portes a fer més coses encara. Que, per mi, no seran més importants que les que estem fent i aconseguint -empoderament, consciència de classe, dacions, lloguers socials, ocupacions...- però seran MÉS coses. I perdó per centrar-me en el tema de l'habitatge, però penso que la reflexió podria servir mutatis mutandis amb altres drets socials trepitjats en aquests temps: Amb el maleït Banc Dolent i les noves polítiques europees vers la banca espanyola, la nostra capacitat de negociació amb les entitats des de la PAH s'està veient cada cop més deteriorada i, o augmentem el llistó de la confrontació o haurem d'assumir que totes les victòries assolides fins ara són cosa del passat i que molts companys i amics es queden al carrer i embargats de per vida. I arribats a aquest punt, suposo que pensareu que què té a veure això, aquestes reflexions tan disperses i desordenades, amb les eleccions del #25N. Doncs penso, com pensa segur l'Ignasi Bea de Sant Cugat i molta altra gent de referència per mi, que hi té a veure. Perquè potser no serveix de molt, perquè segur que la política l'hem de seguir fent al carrer, perquè segur que la institució autonòmica no és més que part del règim que volem enderrocar però... no anar-hi i quedar-nos pensant en què haguéssim pogut avançar com a revolucionaris amb aquest potent altaveu que pot ser la representació al Parlament no ens ho podem permetre. Molt possibilista tot plegat, sí. En l'equilibri entre el possibilisme honest i el maximalisme teleològic haurem de traçar les nostres rutes futures com a poble i classe. Per a qui pugui interessar, per cert, proposo reutilitzar un lema electoral: "Que se'n vagin tots". Marcant distàncies des del minut 0.

Ja he dit que penso que no es treurà representació a Barcelona. Però només em faltava llegir avui que, en el cas que demà la CUP decideixi a la seva Assemblea Nacional presentar-s'hi, hi ha opcions més que notables que la llista l'encapçali un periodista, camarada i amic per Barcelona. D'aquells que posaries sense dubtar en una llista de "el millor de la nostra comunitat". Com no pensar en donar-hi suport, doncs, si s'acaba cristal·litzant definitivament. Al marge d'individualitats, però, la feina gran, passi el què passi, la tindrem a partir del 26. Comparteixo també la reflexió de l'Ada Colau que l'ha portat a no acceptar anar a llistes per ICV-EUiA ni de la CUP. Vam tenir la sort de poder-ho debatre amb ella. Però comparteixo sobretot la necessitat d'abordar el debat sobre la necessitat d'anar a les eleccions que ella i tanta altra gent proposa, més enllà de sigles i partits tradicionals en un front ampli -alguns dels quals encara han de demostrar el trencament amb el seu passat recent, possibilista, pactista i fins i tot repressor per poder aspirar a formar-ne part- que, evidentment, encara no es cristal·litzarà en aquesta sobtada i concurrència de les CUP el #25N. Hi faltarà molta gent. M'estalvio dir si crec que, també, hi sobrarà gent.

Sort i lucidesa demà a l'assemblea, companys i companyes! Decidiu el què decidiu, aquí teniu un suport. I segurament el menys important: també un vot. No anar-hi també hauria de ser llegit com un senyal de maduresa política. Però en qualsevol escenari, deixem el pessimisme per a temps millors!

Los militantes revolucionarios no podemos ni debemos confundir la lealtad y la necesaria disciplina con actitudes de obediencia acrítica a todos y cada uno de los planteamientos que nos trasladen nuestros responsables u órganos de dirección, porque si no mantenemos una actitud permanente y leal de honestidad y concedemos la razón en ocasiones a quien pensamos que no la tiene, solo conseguiremos que se equivoque, a veces muy gravemente, y a veces con carácter irreversible. Y finalizo: Buena parte de algunos de nuestros errores en la izquierda abertzale tienen su origen en el planteamiento que he formulado; es decir, en creer que la disciplina y la lealtad estan por encima de la crítica honesta, constructiva y revolucionaria.

Arnaldo Otegi, "El tiempo de las luces".