Mitjans burgesos i quotes legitimadores

(vídeo) Ahir vaig poder conversar una estona amb els companys del Seminari Taifa sobre la idoneïtat d'aparèixer o no als mitjans de comunicació de masses. Evidentment, des d'una perspectiva matisada i no polar, perquè afortunadament la negativa rotunda a penetrar qualsevol escletxa comunicativa que obri el poder fa temps que la majoria de gent decent d'aquest país l'ha superada. Més aviat vam conversar sobre quin tipus de formats hem de refusar de pla, quantes coses hem de tenir en compte a l'hora d'anar-hi, sobre fins a quin punt la presumpte voluntat legitimadora que amaguen alguns mitjans rere les invitacions que ens adrecen -comptades- ha de ser o no suficient perquè ens neguem a jugar-hi, etc. No m'estendré amb un debat que ja vaig poder tenir també amb alguns companys i amics de La Directa. La qüestió és que m'han demanat de ser col·laborador habitual del programa, i d'aquí vénen els dubtes i les ganes d'engrescar altres espais crítics per assumir aquesta tasca de forma més col·legiada -que certament, i per la relació establerta amb la producció del xou televisiu aquest... no és difícil- perquè penso que té molt més sentit que així sigui.

Penso que sí controlem el format -ens assegurem temps d'exposició, sobretot-, si imposem condicions -jo amb aquest no hi sec, jo per aquí no hi passo-, si tenim habilitat per no entrar en les dinàmiques (temàtiques, formals...) de la immensa majoria dels seus "opinòlegs" del règim, aquells que mai van més enllà de les argumentacions superficials i epifenòmiques, cal ser-hi. Encara que només sigui, com diu un company, per gimnàstica revolucionària. Perquè sovint, en situacions molt diverses durant o després de les quals hem hagut d'estar a l'alçada de les circumstàncies als mitjans per rebatre arguments d'hegemonia que requereixen entrenament, hem fet figa. D'aquest plural penso que gairebé no se'n salva ningú. Bé, indubtablement l'Ada Colau i també, com no i magistralment, la Miren Etxezarreta (per citar les dues persones que actualment estan tenint més profusió i per no aixecar la mirada enrere i ser injust a l'oblidar-me de la molta gent que ho ha fet -i bé- en el passat). Però no vull ni recordar el paperot que, per posar un exemple i amb tota la bona intenció, van fer alguns representants dels estudiants del SEPC als mitjans de comunicació l'any passat.

No tot s'hi val. Però si pensem en expansió i xerrades, si pensem i construïm diàriament discurs utilitzant xarxes que no són lliures, no podem no utilitzar, en la mesura de les nostres capacitats de control de l'eina -que no són moltes però sovint n'hi ha més de les que ens sembla, més quan parlem de mitjans públics que són també NOSTRES- un recurs com la televisió. Allà on petits percentatges d'audiència impliquen desenes de milers de persones.  Allà on, malgrat els miratges postmoderns, es segueix lliuren mal ens pesi una bona part del combat contrahegemònic anticapitalista i socialista que volem lliurar.