PAH, o com l’esquerra radical toca de peus a terra

Avui, manifestació. I aviat farà un any que alguna gent de Sabadell va considerar prioritari fer una aposta clara per contribuir a descentralitzar la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Barcelona. Una Taula Permanent del Moviment Popular de Sabadell va reafirmar el compromís col·lectiu per l'aposta i, passats gairebé 12 mesos, toca fer balanç. Unes breus pinzellades a l'espera de poder fer un article en profunditat sobre l'experiència.

I abans que res, agrair a l'Ada, l'Adrià, la Lucía i tota la gent de la PAH de Barcelona per haver estat els motors pacients i infatigables d'això. I a les companyes de Sabadell sobretot.

Havíem de ser-hi. Calia fer la reflexió autocrítica de com sovint ens havíem dedicat a fotre pals de cec i predicar al desert -tot alhora- mentre les nostres propostes raonables eren menystingudes per la gent a qui intentàvem convèncer. Capritxos de l'hegemonia gramsciana, per una tasca impecable dels sequaços del noble Godó i de la resta de periodistes dòcils o per les pròpies dinàmiques nihilistes i individualistes de l'època de creixement fictici basat en l'endeutament que estàvem vivint la darrera dècada, les classes populars havien girant l'esquena -per dir-ho amb elegància- a les nostre pràctiques i als nostres discursos, si més no en l'àmbit de l'habitatge. I quan va venir a fer-se inqüestionable allò de "tot explota pel cap o per la pota", quan centenars de famílies a la nostra ciutat i desenes de miler al nostre país estaven començant a viure en primera persona allò que l'esquerra havia predicat que passaria anys enrere, podíem fer dues coses: Quedar-nos plantats amb el discurs del "yoyalodije" molt clàssic de la pedanteria intel·lectual dels nostres guetos, o constatar que el major grau de combativitat en temes d'exercici del dret a l'habitatge i acció directa l'havíem desenvolupat en un moment erroni, que potser ens va servir per trobar-nos i conèixer-nos, però no per connectar amb la resta de gent, i que ara era el moment de fer-ho.

Militar fora del gueto és militar de veritat. Així de dur. Espais de proximitat i reciprocitat els necessitem. Però ja està bé de parlar de classes populars mentre es va del bar de la Facultat a l'assemblea de convençuts mentre ens preguntem perquè sovint ens estanquem i no arribem a la gent. I hem sigut capaces de veure-ho i de fer-ho entre totes. Genial. Aquella reflexió en clau de rap de "la indignació arriba sobtada i trunca les apostes" en relació al 15M serviria aquí també, mutatis mutandis.

Sovint si és efectiu no és divertit. I no passa res. Que també hem vingut a defensar allò de "si no es pot ballar no és la meva revolució", però d'aquí a passar-se tot el dia de gresca... Clar que és una lluita que pot tenir elements de cotidianitat feixuga (que no tediosa), de debats per alguns ja superats i d'aparença pseudoassistencialista, però és que alguns, en algun moment, estem temptats de confondre la lluita per enfonsar aquesta relació social ignominiosa que es diu Capital amb una rave entre ben avinguts. A més, mai havia sentit tant d'afecte en totes direccions com en les dinàmiques personals d'aquest col·lectiu, i això no serà divertit, però reconforta.

Apunta a la línia de flotació del capitalisme. Precisament perquè desemmascara la injustícia intrínseca del procés de financiarització de les nostres vides i economies, i perquè permet experimentar un grau de politització elevadíssim i rapidíssim en moltes subjectivitats fins ara adormides, la lluita de la PAH (amb moltes altres) ha de ser una lluita central. Potser en un parell d'anys mirarem enrere i direm "no ens vam sortir", "no vam saber tensar la corda quan calia"... però que no sigui perquè no ho hem intentat.

I finalment, perquè guanyarem. Digui el què digui el nou govern liberal de torn, faci el què faci el governador autonomista convergent, el consens al voltant de la necessitat d'implementar mesures radicals per fer efectiu d'una santa vegada el dret a un habitatge digne - i el consens, fins i tot, que tots els mitjans, també l'okupació, són justificats per aconseguir-ho- és imparable.

Ens veiem a la tarda.